Una vegada, Antón, el sagristà, va acudir a Ordizia.
A la nit, de tornada, a l’entorn d’Umarki li va sortir un ruc que caminava davant d’ell.
Antón, el sagristà, volia pujar al ruc, i ho va fer.
Quan van arribar al paratge d’Urkuola, el ruc es va dirigir cap a Urkuola i el sagristà, per contra, volia continuar cap amunt.
No podia aguantar més l’actitud del ruc, i li va clavar un ganivet en el llom.
El ruc es va amagar en Urkuola amb ganivet i tot, i el sagristà va seguir a peu fins a casa seva.
De seguida, va acudir el vicari dient que havien d’anar a Urkuola a donar els últims sagraments.
Vicari i sagristà van partir cap a Urkuola. Hi havia una anciana malalta.
Quan va veure al sagristà la malalta, es va girar cap a l’un altre costat, i no va voler confessar-se.
Al final, vicari i sagristà van sortir d’allà sense donar els últims sagraments.
De camí a casa, el sagristà va explicar al vicari el que li havia succeït anteriorment prop d’Urkuola.
Llavors el vicari va comprendre per què la malalta no havia volgut veure al sagristà, i quina malaltia tenia; i va tornar de nou a Urkuola; però sol. I llavors aquella dona es va confessar i després va morir.